Sempre m’ha fascinat aquesta capacitat que tenen els llibres, la música o, simplement, la imaginació de portar-nos a llocs que no existeixen i que, malgrat tot, podem arribar a viure com si fossin reals.
Potser el problema de fer-nos grans no és deixar d’imaginar aquests mons, sinó deixar de tenir temps per visitar-los.
Hi ha una frase que crec que s’atribueix a George R. R. Martin:
“A reader lives a thousand lives before he dies. The man who never reads lives only one.”
“Un lector viu mil vides abans de morir. Qui no llegeix en viu només una.”
Potser per això m’agrada explorar aquesta zona de llibertat en el que escric, en la música i en algunes de les meves reflexions.
A l’estiu, de vegades, passa una cosa curiosa. Frenem gairebé per necessitat. Baixa el soroll. Recuperem temps. I reapareix aquella capacitat de mirar les coses d’una altra manera.
Les Nenes va néixer en un d’aquests moments.
El Patufet assenyalava una vegada i una altra dos quadres d’una paret de Llançà, amb cara d’entusiasme i un “Oh!” cada vegada que els descobria de nou.
I nosaltres li dèiem:
“La Rossa.”
“La Morena.”
Nosaltres només hi vèiem dos quadres.
Ell semblava veure-hi alguna cosa més.
I vaig pensar que, potser, la història ja era allà. Només calia entrar-hi.
Aquí us deixo aquesta petita història nascuda a Llançà, l’estiu de 2026.
Les nenes — Albert Hermid
[Verse 1]
Aquest estiu, en una paret de Llançà,
han coincidit dues nenes
que no s’havien vist mai.Ell les va trobar un matí,
les va assenyalar amb el dit:“La Rossa.”
“La Morena.”
I així les va presentar.
[Verse 2]
La Rossa ve de Mont-roig,
de fa més de cent estius.La Morena duu Barcelona
als vestits i als seus ulls.I ara que han conegut Llançà
totes dues volen tornar
allà on s’acaba la terra
i comença aquell blau tan gran.[Chorus]
La Rossa vol veure el mar,
la Morena també.Sentir una altra vegada
les gavines i el vent.Però els quadres no caminen,
això ho sap tothom.O almenys és el que sabem
els que ja ens hem fet grans.[Verse 3]
Quan tots dormen fan plans
per escapar-se de matí,baixar de puntetes l’escala
sense despertar ningú.La Rossa ja està preparada.
La Morena diu:
“Patufet…tu vens?”
[Bridge]
I abans que desperti la casa,
quan encara és fosc a Llançà,tres parells de peus van descalços
pels carrers buscant el mar.La Rossa riu amb les onades,
la Morena balla amb el vent,i el Patufet juga amb la sorra
com si no existís el temps.[Final Chorus]
La Rossa ha tornat al mar,
la Morena també.I el Patufet somriu adormit
veient-les davant del mar.Dos quadres en una paret.
Un nen que encara somriu.
“La Rossa.”
“La Morena.”
Potser encara no ha après
que els quadres no es poden moure.O potser som nosaltres
els que ja no sabem somiar.