Vaig escriure Sang el 1996, amb setze anys, intentant comprendre com paraules com pau, llibertat, pàtria o religió podien acabar servint per justificar exactament el contrari.
Trenta anys després, no he volgut corregir ni reescriure aquella veu. El poema continua intacte: directe, imperfecte i indignat davant una humanitat que repeteix una vegada i una altra les mateixes atrocitats.
La música converteix aquella ràbia adolescent en una elegia fosca i dolorosa, sense suavitzar-ne el desenllaç. L’últim vers diu que aquesta ambició de poder no té fi. És la conclusió absoluta d’un noi de setze anys davant d’allò que no podia comprendre.
Si avui hi ha alguna esperança, no es troba escrita en el poema. Queda fora dels versos, en la possibilitat que aquella conclusió no hagi de ser necessàriament certa. Tot i que 30 anys després la actualitat sembla donar la raó a la meva versió de setze anys.
Sang — Albert Hermid
Paraules soltes
que no volen dir res:pau, guerra;
llibertat i esclavitud.Sang vessada constantment,
sense explicació,
ni sentit,
ni raó,
justificada per una bandera
o per una religió.Morts pels carrers.
Nenes, dones i homes
sota la por dels bombarders.Bombes, trets, sang…
Sang per tot arreu.
Matar tot el que no creu
en la religió dels assassins,
que maten,
enganyen
i s’amaguen com els escorpins
després d’inocular el verí
de l’ambició de poder,
que, per a l’home,
mai no té fi.