Era el dia 6 de juny del 1944. Amb el cap cot observava com l’aigua regalimava del casc fins les meves botes negres. Ens dirigíem cap a la costa en una grisenca llum de matí, dins llanxes d’acer amb forma de taüt. Les bandades de la llanxa em feien xocar amb els meus companys. Un mes abans no en coneixia a cap, ara s’havien convertit en germans, espatlla amb espatlla, en una rígida, estranya, incòmoda i solitària companyia dels homes que van a la batalla.
El so del motor, i l’embat de les onades, s’esmorteí pel so de l’artilleria a la costa. El pilot de l’amfibi cridà que quedaven dos minuts per arribar a la platja, i el tinent donà les instruccions de formar dues files, una bavor i l’altre a estribord. Ens digué que avancéssim ràpid, i evitéssim els embuts de morter, que no ens entrés sorra a les armes i que ens retrobaríem passat el turó. Les mans em tremolaven, em costava assegurar la funda de plàstic que recobria el fusell i en cada inspiració notava el gust del mar vaporitzat en l’aire. Alguns soldats feien petons a les creus que portaven, mastegaven tabac i l’escopien, d’altres vomitaven i molts respiraven acceleradament per carregar-se de valor i energia.
Vaig endinsar la mà sota l’armilla, al palpar la butxaca del pit vaig notar que portava la postal doblegada de la Charlotte. Era una postal de la Torre Eiffel de quan ella vivia a Paris. Jo li vaig prometre que la recuperaria per ella. Vaig prémer la mà contra el cor, tancant els ulls, inspirant, notant els batecs, i en obrir-los vaig divisar els turons fumejants que apareixien per sobre els cascs a cada baixada d’onada. Era França.
Sonà el xiulet del pilot i la comporta s’obrí, la rampa caigué deixant entrar l’aigua turquesa que inundà la coberta, al mateix instant començava el xiuxiueig de les bales. Davant meu caigué la majoria del batalló, la resta vam córrer damunt els cossos i saltarem per la borda. Els nius de metralladores nazis estaven massacrant els soldats que desembarcaven, el bombardeig de la nit anterior no els havia eliminat. Enfront tenia tres-cents metres per recórrer abans d’arribar al final de la platja. Vaig córrer i nadar al mateix temps, l’aigua em cobria fins la cintura, les bales voleiaven per tot arreu, impactaven a l’aigua i m’esquitxaven la cara. La roba pesava i les botes s’enfonsaven plenes d’aigua i sorra. Vaig aconseguir arribar a una de les creus fetes amb bigues de ferro disposades pels alemanys al llarg de la costa, el seu objectiu era parar els iots en el desembarcament, però ara era l’únic que em donava un petit descans. Vaig recolzar la cara al ferro fred, intentant fer-me petit i amagar-m’hi darrera. Ni l’enemic ni el mar donava treva, les onades em colpejaven contra el metall oxidat. L’aigua era d’un vermell intens i podia notar en el meu paladar la sal i el gust fèrric de la sang. Les bales s’estavellaven a la biga sonant com un campanar sense ritme. M’havia de moure, era qüestió de segons que algun tret o la metralla d’un morter em trobés.
Quedaven menys d’un parell de centenars de metres fins als verds turons de Normandia. Jo corria els dos-cents a la universitat d’Ohio i havia estat el més ràpid els últims anys. La Charlotte sempre m’animava des de la grada. Ara, més que mai, havia de córrer per ella, per tornar-la a veure.
Em brotaren les llàgrimes dels ulls i vaig començar a córrer amb totes les meves forces mentre disparava a l’infinit. Les bombes queien alçant la sorra davant meu i podia sentir que era al punt de mira del búnquer on m’estava dirigint. Als peus de la fortificació un projectil de morter em va caure al costat i em va desplaçar.
No sentia res a causa de l’explosió, només un so agut i constant. Havia arribat on comença l’herba del turó, fora de l’angle dels búnquers i les metralladores. Vaig somriure mentre em digué a mi mateix: «Sort, de què t’ha anat!». Després vaig sentir un dolor intens a les costelles i vaig veure que estava sagnant.
Vaig girar el cap recolzant la galta a l’herba i em vaig treure de la butxaca la postal.
Aquella gent jugant a la gespa verda, sota els arbres dels Champs du Mars i erigint-se darrera la majestuosa Torre Eiffel. Recordava la promesa que li faig fer: «Et prometo que la salvaré. Un dia ens hi ajaurem davant per contemplar-la.» L’havia mirat molts cops en l’últim mes, havia visualitzat cada detall, m’havia transportat a aquell racó de Paris en nombroses ocasions, i ara sentia la gespa fresca a la meva pell al tancar els ulls. Al meu costat la Charlotte mirant-me, al fons la Torre Eiffel.